Entorn saludable | #AixòésEpD

 In Altres temes, Educació transformadora

Aquest post pertany a una campanya de
difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des
de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades
a les temàtiques que abordem. Avui, Mercè Girona, reflexiona sobre la nostra proposta d’enton saludable.

Ja fa més de 30 anys que sóc activista en defensa del medi i els valors de l’ecologia. Em preocupa la degradació i depredació del medi causat per les activitats i objectius lucratius d’empreses i corporacions privades que prioritàriament tenen en compte els seus interessos i beneficis corporatius afectant l’equilibri ecològic, la biodiversitat, el territori i els recursos naturals, i en definitiva el nostre entorn i la salut del medi i de les persones. Posant en perill el futur nostre, bressol per a les generacions futures tan humanes com de la resta d’éssers vius. El més preocupant, és que en nom del desenvolupament i la societat del benestar, la nostra administració, els partits que fins ara han governat- siguin de pretesa esquerra i verda o no- han estat tolerant que els interessos privats d’uns passin per sobre de la necessitat de protegir els interessos públics del conjunt de la societat.

El període de creixement especulatiu de la nostra economia, el qual ha comportat un no parar d’agressions al territori i de disbarats ecològics i ambientals. Per a l’ecologisme independent no hi ha dubte que la crisi fa molt temps que es manifesta, ara sols ha canviat de rostre. És aquesta crisi econòmica, social i política una oportunitat de millora social col·lectiva?. Per a que així sigui hauríem de fer un canvi de direcció, tal i com ja apunten els filòsofs del “bon viure”. Des de l’ecologisme cal encarar aquest oportú debat social amb un plantejament clarament optimista. Les oportunitats històriques que s’estan obrin són més favorables que les que es tanquen quan es parteix d’una realitat que és ecològicament insostenible.

Catalunya és caracteritza per una densa base industrial i urbana desequilibrada territorialment i localitzada, sobretot, en la vessant costanera del Mediterrani. Compta amb tres grans polígons químics (Camp de Tarragona, Baix Llobregat i Vallès Oriental) amb una forta especialització industrial en els derivats del petroli, amb quatre reactors nuclears emmagatzemadors de residus radioactius, amb importants ports de mar, amb una activitat turística massiva i en alça, amb una trama atapeïda d’empreses industrials i logístiques molt lligada a la xarxa urbana i de serveis que conformen tot de ciutats entrellaçades a l’entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona. Com no pot ser d’una altra manera, donades les seves característiques, el territori català pateix d’un important estrès ambiental i d’una fragilitat ecològica que es manifesta de moltes maneres: amb la total dependència energètica dels recursos fòssils i radioactius, amb l’excés de contaminació i de residus, amb l’aïllament dels espais naturals i la pèrdua de biodiversitat, amb la debilitat ecològica en l’activitat agrícola i ramadera, amb la manca de sobirania alimentària, ..

Les regles polítiques i econòmiques pactades entre els estats són les que ens marquen avui dia els camins i els criteris en les decisions d’inversió i en la recaptació i distribució de bens i recursos. La globalització de la producció, de la circulació de mercaderies, de capitals, d’informació, de relacions institucionals públiques i privades, fan que els governs dels estats es converteixin en els principals interlocutors amb les grans corporacions econòmiques i financeres. Però hi ha moltes maneres de dur a terme amb aquesta funció.

Un exemple d’aquesta funció, significatiu per a l’ecologisme més contemporani, és l’acord, no explícit però real, entre les multinacionals dels transgènics agrícoles i l’estat espanyol per fer d’aquest la porta d’entrada a Europa dels seus productes captivadors de la biodiversitat. La crisi financera ens ha mostrat despullat un estat espanyol organitzat de manera corporativa i governat per elits amb comportaments oportunistes, acumuladores d’excedents i amb permanents afanys extractivistes vers els territoris.

Des d’economia ecològica es fa notar que per sota de l’economia financera i de l’economia real i ha una economia “real-real”. Aquesta economia real-real és la de l’ecologia humana, la que tracta de la biologia, de l’energia i dels materials. A Catalunya ens trobem ara econòmicament ofegats pels deutes que l’estat i les administracions públiques estan assumint degut a l’esclat de la bombolla financera, però també portem a sobre un deute ecològic contret per societats com la nostra, gran consumidora d’energia i materials, al ser beneficiaria del que s’ha anomenat un “intercanvi desigual” amb altres territoris i d’una petjada ecològica excessiva.

Des de l’ecologisme sempre hem defensat que fora més lícit pagar els deutes ecològics que no els financers. Tant és així que l’actual deute financer el veiem més com una forma de domini corporatiu sobre les poblacions, sobre la capacitat d’aquestes de decidir sobre el seu futur i el dels territoris que ens acullen, que no pas com un deute que tingui cap fonament “real-real”.

Quan hem considerat que ha calgut, els ecologistes hem organitzat o hem donat suport a les plataformes que han impulsat campanyes d’oposició a decisions, tant municipals com autonòmiques, que valoràvem com agressives i perjudicials per al medi i la sostenibilitat dels territoris. Hem organitzat també notables manifestacions en contra de la política ambiental de la generalitat. Però el fet que cal remarcar és que a Catalunya ha predominat durant força dècades un consens que implícitament o explícita considerava que els temes ambientals havien d’anar sempre al darrera dels econòmics i socials donat el context general de subordinació política i no tenen prou en compte els criteris de sostenibilitat ecològica..

Acostar el afers i els poders públics als ciutadans i als territoris és sens dubte també un benefici per a les polítiques ambientals, de defensa dels territoris i de donar opció a la sostenibilitat que defensem els ecologistes.
  
Donada la realitat de la nostra societat, les polítiques orientades ecològicament haurien d’ocupar ja un lloc principal entre les polítiques públiques, sobretot les que tenen a veure amb els principals recursos ambientals: aigua, energia, sòl fèrtil, biodiversitat i espais naturals, prevenció de residus i eficiència en l’ús de materials, contaminació i canvi climàtic, … Totes plegades han de ser un factor impulsor d’un necessari canvi social i d’una reestructuració econòmica inajornable. Tota la nostra estructura productiva corre el perill de tornar-se ràpidament obsoleta si institucionalment no es canvien les regles de joc i s’inicia una transformació social cooperativa. Però per a fer-ho cal mobilitzar tant institucions públiques com privades, és a dir, cal assumir competències legals, comptar amb recursos financers suficients i saber-los orientar bé. I tot plegat s’ha de fer amb participació ciutadana i evitant que part de la població pateixi, com ja passa ara, sotracs importants en les seves condicions més bàsiques de vida. Aquesta és una tasca que se’ns presenta molt difícil per a la societat catalana, si no impossible, tenint com tenim una manca de democràcia i un ordenament dels poders públics conformat de manera que no sols no hi ajuda, sinó que sembla constituït per anar-hi en contra.

Cal una societat catalana més activa en la defensa del nostre medi on les nostres actituds, consum i hàbits han de ser més conscients i responsables!!

Mercè Girona.
Presidenta de la Fundació Catalana per a la prevenció de Residus i el Consum Responsable. Membre del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius-Ecologistes de Catalunya i impulsora de
l’Estratègia Catalana Residu Zero.

Recommended Posts

Leave a Comment

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada