L’estrany cas de la llibertat de premsa | #AixòésEpD

 In Educació transformadora
Aquest post pertany a una campanya de
difusió del projecte “Aixó és EpD” que estem duent a terme des
de Quepo. Durant 10 dies, 10 col·laboracions de persones vinculades
a les temàtiques que abordem. Avui, Sergi Picazo, periodista i
company de batalles, reflexiona sobre la nostra proposta de llibertat d’expressió.

“Gràcies a Déu al nostre país
tenim tres coses extraordinàriament precioses: la llibertat
d’expressió, la llibertat de pensament i la prudència de no
practicar-ne mai cap de les dues”. Meravellosa descripció de
l’autocensura made in Mark Twain. Als països democràtics
no existeix la censura. No existeix tal com l’entenem a Xina, Corea
del Nord, Aràbia Saudita o Guinea Equatorial. Però això no vol dir
que la llibertat d’informació estigui plenament garantida al 100%.
Ni que la pluralitat ideològica, ni que tothom tingui veu ni que el
rigor sobre qualsevol fet siguin els objectius suprems dels grans
mitjans de comunicació occidentals. A l’Estat espanyol el
photoshop de la realitat supera, en el cas d’alguns diaris,
televisions i ràdios, els límits d’allò èticament reprovable. 
La nova censura, més enllà de la que
apliquen els règims totalitaris, pren moltes i variades formes, i
gairebé mai són òbvies. La forma més efectiva de censurar avui
dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo
mai o publicar-lo tan petit, tan petit, tan petit que sigui marginal.
Aquesta censura moderna, sumada a l’autocensura, s’escola a
través d’una sèrie de sibil·lins canals, que no es veuen i que
no es mencionen, viatgen en forma d’implícits, xiuxiueigs, de
forma quotidiana però irregular -a vegades sí, a vegades no- i
sense cap inquisidor jutjant periodistes. El periodista avui
s’enfronta a un doble enemic: 1) Els tabús socials manufactarats,
els interessos econòmics o les pressions polítiques apreten; i 2) La
falta de temps i d’espai i la precarietat laboral dels periodistes
acaben d’ofegar. 
Fos a negre. 
Fa vint-i-cinc anys Noam Chosmky i
Edward Hermann van teoritzar el Model Propaganda per explicar els
mecanismes complexos de la censura i l’autocensura en països
democràtics, amb separació de poders i amb la llibertat d’expressió
consagrada a les sacrosantes constitucions. Una notícia, per acabar
sent publicada, havia de superar cinc factors: a) Les rutines de
producció informativa accelerada, b) la influència de la
publicitat, c) els interessos de la propietat dels mitjans, d) la por
dels plets judicials i/o la persecució policial o parapolicial, e)
el consens manufacturat creat en una societat. Tot i això moltes
notícies acaben superant aquests filtres, fins i tot, contradint les
hipòtesis del Model Propaganda. No es tracta, doncs, d’una ciència
exacta. Les esquerdes hi són i cada cop són més grans.
Llums, càmera i… acció!
Sergi Picazo @sergipicazo
Periodista. Membre del col·lectiu de periodistes Contrast. Professor associat de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor del blog ‘El Perseguidor’. Coordinador de l’Anuari Media.cat Els Silencis Mediàtics. 
Recommended Posts

Leave a Comment

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada